A Portugal, el rajola va arribar de la mà de rei Don Manuel I que, enlluernat per l'Alhambra, va voler decorar amb aquest tipus d'art el seu palau de Sintra. Gràcies a això, van treballar en terres lusitanes mestres procedents de Triana i Talavera, propagant la tècnica per tot el país i arribant fins als nostres dies.
Les rajoles van deixar d'importar-una vegada que es va impulsar la producció nacional en terres lusitanes. A diferència d'Espanya, la rajola portuguès gaudeix de tot un disseny barroc en què predomina, fonamentalment, el blau inspirat pels perfils talaveranos, les influències de la ceràmica xinesa i la taulelleria holandesa de la ciutat de Delft.
El terme rajola prové d'lapislazuli, Que és una pedra blava semipreciosa. La paraula blau va donar lloc a zulej, que significa polit. A la Península Ibèrica, va ser introduït pels àrabs. A del principi, es fabricaven amb la tècnica de l'enrajolat, que unia peces monocromes de fang vidriat retallades de forma geomètrica. Més tard, es va utilitzar l'anomenada corda seca, en què un cordó d'oli separava els diferents esmalts. Aquests, un cop fosos, proporcionaven un color més fosc.
El taulell pla o italià va ser introduït a Espanya per Nicolás Pisano que, a mitjan el segle XVI, comença a fabricar-a Sevilla, reproduint dibuixos i figures geomètriques. Aquesta nova tècnica, molt menys costosa que les anteriors, comença a tenir ressò a Manises, Talavera de la Reina i Catalunya, on s'inicia la produció a gran escala. L'església va tenir molt a veure en l'expansió d'aquests rajoles, doncs les façanes i els frisos dels seus temples van ser profusament decorades amb revestiments ceràmics.
Durant el segle XVII, es produeix un autèntic florir de la rajola i el gust per ells permet que palaus i cases nobles tinguin els seus sòcols totalment recoberts amb aquesta tècnica. Lisboa i Coimbra, importants centres de l'estil manuelí, van fomentar la taulelleria. Mentrestant, a Rota da Luz, on s'aixequen els concejos d'Aveiro, Estarreja i Ovar, a finals de segle XIX i principis de l'XX, va començar a utilitzar-se el revestiment ceràmic en façanes urbanes, amb gran profusió de motius.