Posidó, Germà de Zeus, S'ocupa no solament de la mar, sinó també dels terratrèmols i dels cavalls. Qualificat com a guerrer, i personatge àvid, aquest déu és rancorós. El seu símbol és el trident que pot provocar sismes o fer que neixi una font picant a terra.
Apol · lo és el déu de la música, de la salut, de la curació i de la il·luminació dels esperits. La seva bessona, Àrtemis és la deessa de la caça, i cosa curiosa, la protectora de les espècies salvatges.
Els grecs de l'antiguitat consideren la religió com formant part de tot el que fan, però la paraula religió no existeix en la seva llengua. No creuen en la separació de l'Església i de l'Estat. Segons ells, la seguretat de l'Estat depèn de les bones relacions amb els déus. El que ofèn als déus pot ser reconegut culpable d'impietat i condemnat a mort, com ho va ser Sòcrates.
Ningú emprèn res important, com un viatge, una batalla o un projecte de construcció, per exemple, sense demanar la benedicció i el suport d'un déu. I després d'haver complert la tasca amb èxit, es donen gràcies a el déu realitzant una ofrena, o dedicant-li una placa o un monument. Aquesta pràctica està en l'origen de la majoria dels edificis públics i dels monuments, inclòs l'altar de Zeus en Pèrgam i el Partenó.
Els grecs creuen que els déus veuen tot allò que els homes fan i poden, si volen, satisfer les seves necessitats i els seus desitjos oferint-menjar, protecció, roba, amor, riquesa i victòries, per exemple. Els homes li demanen als déus que els protegeixin contra els enemics, les malalties i les forces de la natura. Aquest tipus d'inscripcions i d'escrits antics revelen el tipus d'oració que es dirigien als déus.