Dins de la història cubana destaca la dels instruments musicals, que daten des de començaments de la seva fundació pels espanyols. No només els tambors van ser confeccionats pels afrocubans i criolls (que es van utilitzar en les litúrgies religioses dels primers i en les orquestres populars dels segons), també es va trobar que els nadius ja tenien els seus instruments.
A més de l' «Mayohuacán»- que és el tambor buidat sense pegats o membrana - i unes« olives sonores », els« Guamos o trompes de l'cargol anomenat Cobo (Strombus Gigans), així com xiulets de pedra i ceràmica i fins a una petita flauta feta d'un os de au, va destacar la maraca.
Els historiadors assenyalen dues classificacions: l'aborigen i la cubana. De la dels indocubanos compte que està «formada per dos tiges de magüey - així amb dièresi - (planta, anomenada també Pita), adherits, que contenen pedretes al seu interior». De la qual nomena cubana diu que «no és oriünda de Cuba, ja que pertany a la família maraquera universal (...) Els indis antillans les sonaven en les seves músiques».
Les cròniques deien que les maraques «són unes güiras seques que poden ser ovalades o rodones i se'ls agrega un mànec per manejar-les millor. Quan es preparen per treure-li un so fort i greu, se'ls posen dins llavors d'olives, i quan es volen sons suaus se'ls posen dins perdigons o llavors noies ».
En les tribus taínas solament la podia usar el behique, sacerdot o metge bruixot, per 'comunicar-se amb deïtats que li portava prosperitat' «molt temps després és que es fan servir com a instruments rítmics en les orquestres típiques, sent indispensables en les Rumbes, Congues, boleros i Guarachas (...) el so que se'ls deu treure és igual a què porten els timbals quan es colpeja pels costats », assenyalen els estudiosos.
